movil 1Sofrir ansietat, estrès o alteracions de l’estat d’ànim per no tenir el mòbil disponible poden ser símptomes de nomofobia.
Les noves tecnologies brinden una infinitat d’oportunitats i facilitats en el quefer diari. No obstant això, per a alguns, el telèfon mòbil s’ha convertit en més que un objecte útil, tant que estar sense ell els aterra. A Espanya, s’ha detectat que el 77% de la població de 18 a 24 anys i un 68% de 25 a 34 anys pateix nomofobia, això és, pànic a estar sense mòbil, cobertura, saldo… 
La nomofobia és la por irracional a sortir de casa sense el telèfon mòbil. Aquest terme, que deriva de l’expressió anglesa “no-mobile-phone phobia” va tenir el seu origen en 2011, a propòsit d’un estudi realitzat al Regne Unit que pretenia plasmar l’ansietat que sentien alguns dels usuaris de telèfons mòbils per sortir de casa sense el seu dispositiu mòbil i témer que se’ls esgotés la bateria o a quedar-se sense cobertura o saldo, entre unes altres. I els resultats ja van mostrar un escenari gens prometedor: al voltant delmovil conduint 58% dels homes i del 48% de les dones sofria aquesta fòbia, un 9% addicional se sentia estressat quan tenia el mòbil apagat i més de la meitat dels participants (55%) va descriure que el fet de sentir-se aïllat li causava ansietat.
A Espanya, les dades disponibles també assenyalen un abús: un 77% de la població de 18 a 24 anys i un 68% de 25 a 34 anys pateix nomofobia. En l’actualitat, les dones tenen més dependència al mòbil (70%) que els homes (61%). El 75% dels usuaris de dispositius d’última generació va fins i tot al bany amb ell, el 30% ho utilitza sempre en menjars en grup i fins a un 9% ho fa servir quan está a missa. Un estudi realitzat en dates recents a la Universitat de Granada assenyala que el 8% dels universitaris sofreix una por irracional a no portar el mòbil damunt, derivat d’un ús patològic de la telefonia mòbil.
Per a Marc Masip, psicòleg especialitzat en addiccions i conductes de risc, “els adolescents, sobretot dels 12 als 17 anys, sense cap dubte són els més exposats a sofrir nomofobia. Les campanyes de màrqueting, les aplicacions i els diferents elements addictius del propi telèfon mòbil van destinats a ells”. Masip és director de Desconect@, un programa psicoeducatiu per al bon ús de les noves tecnologies. Per a ell, el retrat robot de qui sofreix nomofobia és una persona introvertida, amb baixa autoestima i amb manca d’habilitats socials i de resolució de conflictes, que en el seu temps d’oci solament usa el mòbil i sembla incapaç de gaudir sense ell.
No obstant això, a pesar que els més propensos siguin els nens i adolescents, la població adulta no queda al marge d’aquesta addicció. “La necessitat de pertinença a un grup adquireix especial rellevància entre els joves, ja que tenir un tipus de telèfon o un altre, marca el seu estatus. El poder relacionar-se amb els seus iguals, a través d’una pantalla, fa que els joves creguin que tenen més amics o que estan a l’última, i que saber utilitzar les noves tecnologies, pertànyer a més xarxes socials o ‘parlar’ més pel xat els proporciona un estatus superior”, afegeix *Masip.
mobil restaurantesHi han unes senyals d’alerta: si una persona passa molta estona tancada a la seva cambra amb connexió a Internet, empra el mòbil en llocs i hores inadequats, no es relaciona massa amb la família o baixa el seu rendiment escolar, els progenitors haurien de sospitar que hi ha un problema. Altres símptomes d’alerta són sofrir ansietat per no obtenir una contestació ràpida dels missatges o creure que el mòbil sona i no ser així.
No obstant això, Masip afegeix que “l’experiència ens ha mostrat dos símptomes clars de nomofobia: el jove s’irrita, per cridar-li l’atenció o restringir-li l’ús del mòbil, i quan se li parla, cal repetir-li l’oració perquè no para atenció al que sent, sinó al que fa amb el seu telèfon”.
En preguntar a l’especialista quin seria la frontera entre ús i abús declara que “és difícil de definir de forma exacta. L’ús del telèfon hauria de ser trucar, estar localitzable i poder comunicar-se amb aquells que desitgem de forma immediata o per poder guanyar temps en l’àmbit professional. Per contra, l’abus es sofrir un control total del telèfon sobre la persona: utilitzar-ho constantment en llocs públics quan s’està acompanyat de més gent, caminar pel carrer sense aixecar el cap de la pantalla o haver de refugiar-se en ell per matar l’avorriment”.
Per prevenir aquest problema, els pares tenen un paper fonamental. Per començar, cal donar bon exemple: si l’adult rep un mail o un missatge durant el sopar familiar, ha de saber que no és un bon moment per revisar-ho, ja que els fills són els majors imitadors d’hàbits.
Masip insisteix en la importància que els adults facin un treball de prevenció amb els seus fills i, davant l’ús de les noves tecnologies, han de dissenyar un sòlid full de ruta on existeixi una mescla de rigidesa i confiança. “Hi ha situacions, moments o llocs on l’ús del mòbil ha d’estar prohibit de manera taxativa, i uns altres on s’ha de transigir una mica més. La seva ocupació com tal ha perdut credibilitat entre els més joves, ja que amb l’excusa que esgrimeixen d’estar localitzables, ho utilitzen per xatejar i connectar-se a Internet”, apunta el psicòleg.
Advoca per treballar l’autoestima dels descendents, ja que és la seva “píndola per a l’èxit”: un nen sense autoestima o amb autoestima baixa tindrà més dificultats en un futur tant per relacionar-se amb els altres, com per tenir un futur professional-personal estable i satisfactori.
Marc Masip llança quatre recomanacions per evitar que els joves converteixin l’ús del mòbil en abús:
1. És important que no disposin d’accés a Internet des de la seva habitació.
2. Cal fer-los conscients del valor i cost del seu mòbil.
3. Han de dormir sempre amb el telèfon apagat.
4. No permetre el seu ús en menjars, sopars o altres situacions en què utilitzar-ho és símptoma clar de mala educació.
Per a aquest especialista, és fonamental que els pares treballin per evitar que el seu fill vegimobil inapropiados la vida a través d’una pantalla diminuta, cal procurar que descobreixi sentit a les situacions reals de la vida. De fet, el temps d’oci davant d’una pantalla d’ordinador o mòbil, en nens de 7 a 9 anys, hauria de ser inexistent. També convida a fer una reflexió als adults sobre si el mòbil del fill és en realitat una necessitat o un luxe, “els 16-17 anys és bona edat per tenir el primer mòbil”.
La solució per acabar amb la nomofobia passa per canviar els hàbits. “L’addicte al mòbil ha d’estar disposat a rebaixar el seu ús de forma considerable, i hem de fer-li conscient del mal que li fa tant en el present com li farà en el futur. Cal recapacitar i adonar-se que si es deixa que la societat actuï d’aquesta forma, les relacions en un futur seran poc reals. Cal tornar enrere per avançar”, afegeix. Davant una addicció clara a les noves tecnologies o la pèrdua de control sobre el seu ús, cal acudir als especialistes.
Font : www.consumer.es