La ciència de la presa de decisions

La noció que som éssers conscients i raonables, amb el poder d’exercir la total potestat sobre les nostres pròpies eleccions en la vida, està sent qüestionada

La ciència està començant a il·luminar el camí que ens permetrà entendre per què triem quan triem. La noció que som éssers conscients, amb el poder d’exercir la total potestat sobre les nostres pròpies eleccions en la vida, està sent qüestionada. Benjamin Libet va demostrar, a partir d’estudis realitzats a la Universitat de Califòrnia, que abans que un individu estigui conscient d’una decisió particular com moure una cama, hi ha àrees del cervell que s’activen. El procés de presa de decisions humanes està influenciat per processos implícits que moltes vegades no aconsegueixen la consciència.

Moltes teories assumeixen que les decisions deriven d’una avaluació de diferents alternatives dels possibles resultats amb una anàlisi cost-beneficio.

Però l’evidència científica en l’actualitat indica que decidim, bàsicament, amb les emocions. Investigacions recents demostren que la presa de decisions és un procés que depèn fonamentalment d’àrees cerebrals involucrades en el control de les emocions. Prenem decisions permanentment i la velocitat dels esdeveniments que ens succeeixen fa que no hi hagi temps per racionalitzar els pros i els contres de cada decisió. Aquestes depenen de quina regió cerebral emergeix victoriosa d’una licitació entre els centres emocionals i els centres racionals.

Les neurociencias poden aportar molta informació sobre les destreses d’experts en dominis cognitius específics. Per exemple, en el cas de Messi, podria estudiar-se com ocorre la presa de decisions a diferents nivells, més explícits o conscients, o més automàtics.

El futbol en general és un excel·lent exemple on es posen en joc múltiples destreses sensori-motors (visió, sistema motor) i processos cognitius (cognició espacial, planificació) per prendre decisions de forma ràpida i gairebé automàtica (xutar la pilota, donar una passada o tirar a l’arc, detenir la jugada o anticipar-se). Amb l’ajuda de tecnologia d’alt nivell, poden analitzar-se variables del sistema nerviós perifèric que mesurin la conductància de la pell, la regulació del ritme cardíac i l’acceleració-complexitat del moviment durant els partits del propi jugador. Aquestes mesures, acumulades al llarg d’un partit i repetides en molts esdeveniments, associades a més amb el rendiment del jugador, podrien proveir informació molt important. Al seu torn, seria possible obtenir diferents anàlisis “de laboratori” mesurant directament l’activitat cerebral mentre Messi practica amb un videojoc de futbol o mentre observa seqüències de partits jugats per ell o altres jugadors. Aquestes dades, comparats amb els de altres jugadors professionals i no professionals, permetrien conèixer quins aspectes de l’activitat cognitiva i cerebral són distintius i transformen a Messi en un jugador excepcional.

Serviran aquestes dades per entendre la forma adequada de prendre decisions en altres dominis (per exemple, decisions econòmiques)?

Encara que aquest tipus d’estudis podria llançar dades molt rellevants sobre la presa de decisions en forma ràpida i automàtica en individus amb alt rendiment esportiu, és difícil imaginar que serà molt útil per comprendre la presa de decisions en altres dominis. És que la presa de decisions humanes sembla ser una capacitat altament sensible al context i dependent d’un conjunt d’habilitats específiques.