Us propossem un texte de Leopoldo Abadía sobra l’educació dels fills que creiem molt interessant.

Traducció : Article de Leopoldo Abadía (autor de “La crisi Ninja). EL Futur del Món

M’escriu un amic dient que està molt preocupat pel futur dels seus néts. Que no sap què fer: si deixar-los herència perquè estudiïn o gastar-se els diners amb la seva dona i que “Déu els agafi confessats”.

Allò que Déu els agafi confessats és un bon desig, però em sembla que no rès a veure amb la seva preocupació. En moltes conferències, s’aixeca una senyora (això és pregunta de senyores) i diu aquesta frase que em fa tanta gràcia: ” quin món els deixarem als nostres fills? “. Ara, com em veuen gran i veuen que els meus fills ja estan crescuts i que es maneguen bé pel món, em solen dir ” quin món els deixarem als nostres néts? “

Jo solc tenir una contestació, de la que cada vegada estic més convençut: i a mi, què em importa!”. Potser sona una mica malament, però és que, realment, m’importa molt poc.

Jo era fill únic. Ara, quan em reuneixo amb els altres 64 membres de la meva família directa, penso el que dirien els meus pares, si em veiessin, perquè d’1 a 65 hi ha molta gent. Al menys, 64.

Els meus pares van ser un model per a mi. Es van preocupar molt per les meves coses, em van animar a estudiar fora de casa (cosa fonamental, de la que parlaré un altre dia, que t’ajuda a treure’t la boina i a descobrir que hi ha altres mons fora del teu poble, del teu carrer i del teu pis), es van bolcar perquè fos feliç. I em van exigir molt.

Però quin món em van deixar? Doncs mireu, em van deixar:

1. La guerra civil espanyola
2. La segona guerra mundial
3. Les dues bombes atòmiques
4. Corea
5. Vietnam
6. Els Balcans
7. Afganistan
8. Iraq
9. Internet
10. La globalització

I no segueixo, perquè aquesta és la llista que m’ha sortit d’una tirada, sense pensar. Si penso una mica, escric un llibre. Vosaltres creieu que els meus pares pensaven al món que m’anaven a deixar? Si no s’ho podien imaginar!

El que sí que van fer va ser una cosa que mai no els agrairé prou: intentar donar-me una molt bona formació. Si no la vaig adquirir, va ser culpa meva. Això és el que jo vull deixar als meus fills, perquè si em poso a pensar en el que passarà en el futur, m’entrarà la depre i a més, no servirà per a res, perquè no els ajudaré en el més mínim.

M’agradaria que els meus fills i els fills d’aquest senyor que m’ha escrit i els teus i els dels altres, fossin gent responsable, sana, de mirada neta, honrada, no murmuradors, sincers, leals,.El que es diu “bona gent”.

Perquè si són bona gent faran un món bo. I faran negocis sans. I, si són capitalistes, demostraran amb els seus fets que el capitalisme és sa. (Si són mala gent, demostraran amb els seus fets que el capitalisme és sa, però que ells són uns pocavergonyes.) Per tant, menys preocupar-se pels fills i més donar-los una bona formació: que sàpiguen distingir el bé del mal, que no diguin que tot val, que pensin en els altres, que siguin generosos. En aquests punts suspensius podeu posar totes les coses bones que se us ocorrin.

En acabar una conferència la setmana passada, se’m va apropar una senyora jove amb dos fills petits. Com que també aquell dia m’havien preguntat allò del món que els deixarem als nostres fills, ella em va dir que el preocupava molt més quins fills anàvem a deixar aquest món.

A la senyora jove li sobrava saviesa, i em va fer pensar. I vaig tornar a adonar-me de la importància dels pares. Perquè és fàcil això en cas de pensar en el món, en el futur, en el malament que està tot, però mentre els pares no es donin compte de que els fills són cosa seva i de que si surten bé, la responsabilitat és un 97% seu i si surten malament, també, no arreglarem les coses.

I el Govern i les Autonomies s’esgotaran fent Plans d’Educació, traient l’assignatura de Filosofia i tornant a posar-la, afegint l’assignatura d’Història del meu poble (per allò de pensar en gran) o traient-la, dient que cal saber anglès i totes aquestes coses. Però el fonamental és l’altre: els pares. Ja sigues que tots tenen molta feina, que les coses ja no són com abans, que el pare i la mare arriben cansats a casa, que mentre arriben, els fills veuen la tele escombraries, que allò de la llibertat és el que es porta, que l’autoritat dels pares és cosa del segle passat. Ho sé tot. TOT. Però no vagi a ser que com ho sabem tot, no fem RES.

P.S.
1. No he parlat dels néts, perquè per a això tenen els seus pares.
2. Jo, amb els meus néts, a berenar i a dir ximpleries i a riure’ns, i a
explicar-los les notes que treia el seu pare quan era petit.
3. I així, a més de divertir-me, potser també ajudo a formar-los.

Feu un comentari