Necessito poc i el poc que necessito, ho necessito poc.

Vull compartir amb vosaltres aquest article que m’ha fet arribar un bon amic i que crec que en aquests temps i en aquestes dates ens pot donar una força i una embranzida necessària per aquest 2013. Gràcies als àngels que van inspirar a la “Ángeles” Caso en aquest article publicat a “La Vanguardia”.

Serà perquè tres dels meus més millors amics s’han enfrontat inesperadament aquest Nadal a malalties gravíssimes. O perquè, per sort per a mi, el meu company és un home que no posseeix res material però té el cor i el cap més sans que he conegut i cada dia aprenc d’ell alguna cosa valuosa. O potser perquè, a hores d’ara de la meva existència, HE VISCUT JA LES SUFICIENTS HORES BONES I HORES DOLENTES com per començar a col·locar les coses en el seu lloc. Serà, potser, perquè algun beneït àngel de la saviesa ha passat per aquí a prop i ha deixat arribar una cop d’aire del seu alè fins a mi. El cas és que tinc la sensació –almenys la sensació– que començo a entendre una mica de què va això que anomanem vida.

Gairebé res del que creiem que és important m’ho sembla. Ni l’èxit, ni el poder, ni els diners, més enllà de l’imprescindible per viure amb dignitat. Tant em dóna les corones de llorers i els afalacs bruts. Igual que passo del fang de l’enveja, de la malidicencia i el judici aliè. Aparto als queixosos i malhumorats, als egoistes i ambiciosos que aspiren a REPOSAR EN TOMBES PLENES D’HONORS I COMPTES BANCARIS, sobre les quals ningú vessarà una sola llàgrima en la qual càpiga una partícula minúscula de pena veritable. Detesto els cotxes de luxe que embruten el món, els abrics de pells arrencades d’un cos tebi i palpitant, les joies fabricades sobre les penalitats d’homes esclaus que pateixen en les mines de maragdes i d’or a canvi d’un tros de pa.

REBUTJO EL CINISME D’UNA SOCIETAT QUE NOMÉS PENSA EN EL SEU PROPI BENESTAR i es desentén del malestar dels altres, a força del com construeix el seu malbaratament. I als maleïts indiferents que mai es fiquen en embolics. Assenyalo amb el dit als hipòcrites que dipositen una moneda en les guardioles de les missions però no comparteixen la taula amb un immigrant. Als que t’aplaudeixen quan ets reina i t’abandonen quan et surten pústules. Als que creuen que només és important tenir i exhibir en lloc de sentir, pensar i ser.

I ara, ara, EN AQUEST MOMENT DE LA MEVA VIDA, NO VULL GAIREBÉ RES. Tan sols la tendresa del meu amor i la gloriosa companyia dels meus amics. Unes quantes rialles i unes paraules d’afecte abans d’anar-me al llit. El record dolç dels meus morts. Un parell d’arbres a l’altre costat dels cristalls i un tros de cel al que treguin el cap la llum i la nit. El millor vers del món i la més bella de les músiques. D’altra banda, podria menjar patates cuites i dormir en el sòl mentre la meva consciència estigui tranquil·la.

També vull, això sí, mantenir la llibertat i l’esperit crític pels quals pago amb gust tot el preu que calgui pagar. VULL TOTA LA SERENITAT PER PUGUER PORTAR EL DOLOR I TOTA L’ALEGRIA PER GAUDIR DEL BÉ. Un instant de bellesa diàriament. Trobar a faltar desesperadament de menys als que han tingut que anar-sen perquè vaig tenir la sort d’haver-los tingut al meu costat. No estar mai de tornada de res. SEGUIR PLORANT CADA VEGADA QUE ALGUNA COSA HO MEREIXI, però no queixar-me de cap ximpleria. No convertir-me mai, mai, en una dona amargada, passi el que passi. I QUE EL DIA EN què EM TOQUI ESFUMAR-ME, UN GRAPAT DE PERSONES PENSIN QUE VA VALER LA PENA QUE JO CAMINÉS UNA ESTONA PER AQUÍ. NOMÉS VULL AIXÒ. GAIREBÉ RES…… O TOT.

AQUEST CORREU HAIG DE COMPARTIR-HO AMB TOTS VOSALTRES. M’HA ENCANTAT.