El iode és un dels minerals essencials per al bon funcionament de l’organisme. Sovint no se li dona la importància que mereix, però la realitat és que sense iode la tiroide no pot treballar correctament i moltes funcions vitals se’n ressenten.
A continuació t’expliquem tot el que cal saber sobre el iode: per a què serveix, com obtenir-lo a través de l’alimentació i quan conve anar amb compte.
Què és el iode
El iode és un mineral traça, és a dir, l’organisme el necessita en quantitats petites però de manera indispensable. El cos humà no el pot fabricar per si sol, de manera que cal obtenir-lo necessàriament a través de l’alimentació o, si cal, mitjançant complements alimentaris.
La seva funció principal és fer possible el funcionament normal de la tiroide i la producció de les hormones tiroïdals, que regulen nombrosos processos de l’organisme. Tant la seva deficiència com el seu excés poden afectar la salut, per la qual cosa és important mantenir-ne uns nivells adequats.
Beneficis del iode per a la salut
Segons les autoritats europees de seguretat alimentària, el iode contribueix de manera reconeguda a diferents funcions normals de l’organisme:
- Contribueix al funcionament normal de la tiroide i a la producció normal de les hormones tiroïdals.
- Dona suport al creixement normal dels infants i contribueix al desenvolupament cognitiu normal.
- Participa en el desenvolupament del sistema nerviós, especialment important durant l’embaràs i la primera infància.
- Contribueix al metabolisme energètic normal, fet que el converteix en un mineral d’interès dins d’una dieta equilibrada.
- Té un paper en el manteniment normal de la pell, ja que una bona funció tiroïdal es relaciona amb l’estat dels teixits.
- Treballa en sinergia amb altres minerals essencials. Per a una visió més àmplia, pots consultar la guia sobre els minerals essencials i les seves funcions.
Com es pren el iode i fonts alimentàries
Necessitats orientatives diàries
Les necessitats de iode varien segons l’edat i l’etapa vital. En general, augmenten durant l’embaràs i la lactància, períodes en què el desenvolupament del nadó depèn d’una bona aportació materna. Així mateix, les autoritats europees i internacionals han establert valors de referència segons cada grup d’edat. La quantitat orientativa concreta l’hauria de valorar un professional de la salut, especialment davant de situacions específiques. Quan l’alimentació no és suficient, els complements alimentaris de iode poden ser una opció orientada per un professional.
On trobem el iode en els aliments
Per assegurar una aportació adequada, la millor estratègia és seguir una dieta variada que inclogui aliments rics en aquest mineral. Algunes de les millors fonts naturals de iode són les següents.
Productes del mar: cloïsses, escopinyes, musclos, escamarlans, gambes, llagostins, sardines, llenguado, ostres i altres peixos i mariscs.
Verdures i hortalisses: bledes, mongetes verdes, ceba, all i altres vegetals conreats en sòls rics en iode.
Altres aliments: ou, pinya, bolets.
Algues marines: una de les fonts més concentrades de iode natural. El seu contingut és molt variable, per la qual cosa conve un consum moderat i regular, no excessiu.
De fet, segons l’Organització Mundial de la Salut, una mesura senzilla i eficaç per garantir uns nivells adequats de iode és substituir la sal comuna per sal marina iodada en la cuina diària. Així mateix, es recomana incloure peix i marisc de manera regular i un bon consum diari de verdures.
Precaucions i contraindicacions
Tot i ser essencial, és important no excedir-se en el consum de iode. Tant la deficiència com l’excés poden alterar el funcionament de la tiroide i derivar en problemes de salut.
- Hipotiroïdisme i hipertiroïdisme: les persones amb alteracions tiroïdals han de consultar sempre un professional de la salut abans de prendre complements alimentaris de iode.
- Embaràs i lactància: les necessitats augmenten en aquestes etapes, però sempre conve fer-ho sota supervisió d’un professional de la salut.
- Al·lèrgia al iode: algunes persones presenten sensibilitat a aquest mineral, especialment en forma de contrast radiològic. En cas de dubte, conve consultar un professional de la salut.
- Complements alimentaris: no s’han de prendre de manera indiscriminada. Un excés de iode pot ser tan perjudicial com una deficiència.
- Algues en grans quantitats: tot i ser una font natural de iode, el seu consum excessiu pot aportar quantitats massa elevades d’aquest mineral.
Davant de la sospita d’una deficiència o un excés de iode, el més recomanable és fer una analítica i consultar un professional de la salut.
Evidència científica i tradició
L’ús del iode en medicina i nutrició té una llarga trajectòria. Des del segle XIX es va reconèixer la relació entre la deficiència de iode i el goll, i a principis del segle XX es va començar a ioditzar la sal com a mesura de salut pública en molts països.
Avui en dia, l’evidència científica recolza de manera sòlida la importància del iode per al funcionament tiroïdal, el desenvolupament cognitiu en infants i el manteniment del metabolisme en adults. Organismes com l’Organització Mundial de la Salut, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària i l’UNICEF reconeixen la deficiència de iode com un problema de salut pública global, especialment en zones allunyades del mar on el sòl és pobre en aquest mineral.
Tradicionalment, les cultures costaneres han obtingut el iode de manera natural a través del consum de peix, marisc i algues. En canvi, en regions de muntanya o de l’interior continental, la iodització de la sal ha estat una intervenció clau per prevenir el goll endèmic.
Preguntes freqüents sobre el iode
Quins símptomes pot causar la manca de iode?
La deficiència de iode es pot manifestar amb cansament, sensació de fred freqüent, canvis de pes sense causa aparent, sequedat de cabell i pell, o bé un augment de la glàndula tiroide. Davant d’aquests símptomes és recomanable consultar un professional de la salut.
Puc obtenir tot el iode que necessito només amb l’alimentació?
En la majoria dels casos, sí. Una dieta equilibrada que inclogui peix, marisc, verdures i sal iodada acostuma a ser suficient. Tanmateix, en col·lectius com embarassades, persones amb dietes restrictives, vegetarians i vegans pot ser convenient valorar un complement alimentari amb un professional de la salut.
Les algues aporten prou iode?
Sí, les algues marines com el kelp, la nori o el kombu són una de les fonts més riques en iode. Tot i això, el seu contingut pot variar molt i, en alguns casos, pot ser excessiu. Per aquest motiu es recomana un consum moderat i regular.
El iode de la sal és suficient?
Substituir la sal comuna per sal marina iodada és una mesura senzilla i eficaç recomanada per l’Organització Mundial de la Salut. Així mateix, conve combinar-la amb un consum regular d’aliments rics en iode per assegurar uns nivells òptims.
El iode és segur per a tothom?
El iode és segur per a la majoria de persones quan es pren en les quantitats orientatives recomanades. Qui tingui malalties tiroïdals, sensibilitat al iode o estigui embarassada hauria de consultar prèviament un professional de la salut.
Conclusió
En conclusió, el iode és un mineral essencial per al bon funcionament de la tiroide i per a moltes funcions vitals de l’organisme. Per això, una dieta equilibrada que inclogui peix, marisc, verdures i sal iodada és la millor manera d’assegurar-ne una aportació adequada. Tanmateix, davant de símptomes persistents o de situacions específiques com l’embaràs, la valoració d’un professional de la salut és sempre el primer pas.
Aquest contingut és informatiu i no substitueix la valoració d’un professional de la salut.
Referències i fonts de consulta
- EFSA Panel on Dietetic Products, Nutrition and Allergies. 2014. Scientific Opinion on Dietary Reference Values for iodine. EFSA Journal.
- National Institutes of Health, Office of Dietary Supplements. Iodine: Fact Sheet for Health Professionals.
Naturòpata especialitzat en Flors de Bach i teràpies naturals. Col·labora amb Casa Pià compartint continguts sobre salut natural, benestar i equilibri emocional, aportant la seva experiència i coneixements en teràpies complementàries.
